ARISTAST Nº 14 DIA 25 DE NOVIEMBRE 2012
CATADO EL 23 DE NOVIEMBRE
ABADAL 3.9 COSECHA 2008 PUNTUACION 9,9 (SOBRESALIENTE)
CABENRT SAUVIGNON y SYRAH 14º (reserva)
BODEGAS ABADAL D.O.P. PLA DE BAGES
HOMENATGE A CATALUNYA
El Pla de Bages és de nou una comarca vitícola i finalment e una DO per la fèrria visió i constat voluntat de Valentí Roqueta i de l’esperit cívic dels habitants d’aquesta comarca, tan carregada de historia vitícola. Bages té una etimologia, naturalment, baquiana. Es la terra de Baco, el Pla de de Bacus. L’ancestralitat d’aquesta terra vitícola va tindre en la romanització la seua brillantor mes perdurable, Cardona i les seues mines de sal eres generadores de la gran riquesa de l’imperi, però, també el seus vins, com sol passar on hi ha terroirs amb sustrat edafològic conformat per la sal (com ho es la Serra de Salinas a la DO Alacant, on fan uns negres superiors).
Ara Pla el Bages, amb poc mes de 500 hes. i un dels valors patrimonials rurals mes importants de tot el mon vinícola, és una DO de referència. Quan vaig coneixer a Valentí Roqueta, ja fa un bon grapat d’anys, vaig percebre que no em mirava a mi, jo vaig pensar que tenia la visió dels mil metres, aquella que te la gent que s’ha enfrontat al rostre de la batalla, però no era així, era que tenia un somni , i que des de el seu magatzem vinícola humil i tradicional pensava, -mentre parlàvem dels vins antics- en el dia que es faria realitat aquest somni, recuperar la (per aquell temps industrialment tèxtil comarca manresana) per a la vinya. Com que de vegades els Deus senten debilitat pels humans que des de la joventut enceten la seua vida en busca d’una visió, Valenti arribà un dia a la seva terra promesa, i el somni es va fer verb i el verb carn, doncs, per a que un somni es faci realitat, primer que res, s’ha de fer verb. No he tornat a veure mai mes a Valenti, espere fer-ho prompte. Quan vaig visitar el Pla de Bages per al llibre “Els vins de l’arc Mediterrani d’Alacant a Montpeller” que vaig escriure per al magnífic editor Isidor Consul (que avui seria feliç també, al veure com el seu somni per Catalunya esta a punt d’arribar a la terra promesa) no hi era, però si que hi eren aquelles coses per les quals Valentí havia lluitat sense descans: la restauració de la vinya i de la terra, i sobre tot, la restauració del patrimoni arquitectònic de la vinya (les tines del bosc i les barraques de la vinya).
Quan finalitzí els viatges per l’arc mediterrani (fetes amb tren el 98%, -continentals, clar esta-) i li vaig donar l’original a Joan F. Mira per que em fera l’honor de de escriurem el pròleg, mentre es fèiem un arròs mariner al port de Borriana en un magnífic dia d’inici de la tardor, ell em va preguntar “bo digues que es el que mes t’ha impressionat de tot el que has vist al llarg dels viatges per l’arc?” (algun dia escriure un llibre sobre aquests viatges de confirmació). Li vaig respondre que el que me m’havia impactat des de Alacant a Montpeller, Coteaux du Languedoc, i des de el cap de Berberia a Faugeres, la eterna perdurabilitat de l’herència romana, fins i tot en l’horari del camp, la divisió de la terra i els costums vinícoles. Son coses, com va dir Mira al pròleg, ja sabudes però confirmades al veure-les ara, des de un marc diferent, però com que em vaig criar amb la meua família de viticultors a la Foia de Bunyol, veure-les des de el marc referencial de la cultura superior, em va colpir feliçment. La meua ruralitat tenia doncs, finalment, una justificació, una dimensió acadèmica. Donat que, quan els deus repartiren la curiositat intel·lectual, el bo de Joan F. Mira estava el primer de la cua, em va repreguntar i alguna cosa mes oi?. Sí, li vaig respondre “m’ha impressionat l’ordenació del territori del Llenguadoc amb la filosofia de l’origen com inspiració, havia deixat de ser el Midi (“La Mancha en Francia” com es deia llavors) per a convertir-sen en la regió de moda i de futur! dels vins francesos. També, el territori salvatge i pur del Llenguadoc i La Catalunya del Nord, la potencia dels terroirs insulars de Formentera i Menorca (reserva de la biosfera, ni mes ni menys) i la restauració del patrimoni arquitectònic rural de Pla de Bages. Com la seva societat civil mitjançant el compromís del seny cívic i d’una seriositat i rigor calvinista propi del covenant escocès havia encetat la recuperació de la cultura de la pedra viva salvant les tines del bosc i de les barraques de la vinya”. Va ser una generació de l’esperit de Catalunya que tan bé va contar el gran i admiradíssim Josep Trueta, ciutadà i cavaller exemplar. Una cosa propia dels catalans, de Catalunya, sorgit del mateix esperit que els fa ballar en rogle i fer torres d’humans, sorgida com tantes alteres virtuts cíviques de la seua anima ecumènica catalana, capaç de fer perviure l’esperit de la llibertat en estats i terres yarmudes a traves del temps a traves de la historia. La mateixa ànima ecumènica catalana que ha fet que Catalunya asumesca i s’enriquesca dels valors aportats pels nou vinguts a Catalunya, interactuant i rebent la nova saba dels que migraren a Catalunya cercant una vida millor a canvi del seu treball i lleialtat a la nova terra.
Crec que va ser Josep Mª l’Espinas, l’autor de la lletra del magnífic himne del Barça, que parla d’això. Aquest elan col·lectiu tan gratificant de veure a Catalunya, tan important quan un poble el té, i tan infernalment perillós quan un poble el perd, es el que crec per que m’agrada tant el Barça, jo soc d’un equip humil i popular (l’Alcoiano) doncs soc un home d’origen humil i popular, però que mai ha perdut l’esperança de que la vida siga millor del que estava al guio incial a canvi d’un tarannà de rigor, esperit de lluita, capacitat de treball i sentiments tradicionals, uns sentiments ben jeferssionians, basats en llibertat, igualtat i justícia per a tots. I aquestes són unes virtuts ben catalanes (per universals) , que els nous vinguts han fets seus de la millor manera possible: estimant Catalunya i les seus virtuts col·lectives de seny, responsabilitat, tradició i treball. Mestisatge es una important i bella paraula plena de significat, que ha omplert de poder, del poder del dret que és mes poderós de tots els poders, el volkgeist català. El mateix volkgeist que espenta als comarcalins del Pla de Bages a restaurar els bens de la cultura de la de la pedra viva de les seves vinyes i muntanyes (Talamanca, Santpedor – el bressol de l’estimat Pep Guardiola), per que sabien com Valentí, que no hi ha possibilitat de restaurar els bens –ni que fossin col·lectius- sense la restauració dels valors. Aquests valors, que tenen, com conseqüència de la seua anima ecumènica, una Weltanschauung, una cosmovisió, a la que tan aficionats son els catalans, i raó, per la qual son tan estimats a Europa i Americà. És un actiu, un valor, una virtut, però, també un deure, una obligació, per a ells mateixos. Ara han estat posats -de nou- a prova, però, res d’això està motivat pels seus valors, i si per l’acció dels seus drets, i aquets no són qüestionables. Però, no es eixa la qüestió, els catalans no poden (ni deuen) respondre per l’acció dels demés, han de respondre per les seus. Com va dir T.E Lawrence als Set pilars de la Saviesa, quan podia morir creuant el desert, “No tens por, angles, de morir al creuar el desert?” “Sí, però, la meua por, es cosa meua!” Ara es un moment històric, i com la restauració de les tines del bosc o les barraques de la vinya, en tot moment i ocasió ha de donarse el millor de si mateix. El que conta es la fidelitat, l’honradesa, la capacitat treball, la voluntat de sacrifici, l’esperit de lluita, el seny, l’empatia cap els demes i no fer res que enegreixque els teus valors. El meu editor John Maher, home erudit, i meitat irlandès i meitat irlandès, em va donar un magnífic vers del poeta romàtic angles William Henley que va morir a la infermeria de Edimburg, i que, malgrat les adversitats de la vida mai va perdre la consciència de la importància que tenia la dignitat de la condició humana, i que jo vaig posar al final del meu últim llibre, en honor del meu pare i d’aquells valencians que lluitaren contra l’adversitat de la fil·loxera i s’ensurtiren.
“No importa d’estreta siga la porta,
ni com de càstig la sentencia.
Soc l’amo del meu destí,
soc el capità de la meua anima.
del poema INVICTUS
EL vi negre Abadal 3.9 amb 12 mesos de criança en bota de roure francès es un dels millors vi negres que jo he tastat als últims anys. Cada any al master que organizta la meua escola Avla Vinicola, taste amb els alumnes i els professors mes de 120 vins de diferent origen mundial, i pel treball de escriptor i uns altres 200, però, el 3.9 Abadal ha conquerit el meu cos i la meua ment professional i ha seduït el meu cor personal. Tal es la seua qualitat, tal es la seua bondat. Es un vi de color roig grana i de perfeta limpidesa. Un vi per a durar, estar millor dins de uns anys.Evolucionara al seu zenith del nirvana, com un au que ascendeix cap a la felicitat.
Es un vi pur, que es una expressió del terreny natural de boscos i vinyes del Pla de Bages, on la pedra calcàrea i l’argila com una bona Terra Rossa, es nota en la mineralitat, la fruita madura, la naturalitat del seu taní i les especies que fan d’aquest vi, un grand cru dels millors que es pot veure.
LIMPIDESSA. Perfecta, límpid, net. Excel·lent
COLOR: Roig grana, brillant. Perfecte.
AROMA : Pur natural, a fruita madura, perfumat, madur. Sobresalient
SABOR. Mineral, natural, madur, especiat, Regalíssia i mantega irlandesa (la Kerry Gold!). Sibresalient
COS. Glicerinos, Rodó, madur, harmònic. Excel·lent
POSTGUST: llarg, elegant, permanent, harmònic. Sobresalient
PRESENATCIO/ INFORMACIO. Magnific envasat, un suro de 50 mm de la millor qualitat Mediterránea. La informació molt bona però incompleta, li manca al data de envasat.
Abstracta Vinícola 
Deixa un comentari